De L'H a Nordkapp - 26-juliol-2010

Ens dirigim cap a Nordkapp, passant per Alta. De fet, a Alta arribem que és l'hora de dinar i ens posem a fer els bocates al pàrquing. Quan estem en això, els amos d'unes motos alemanyes que tenim al costat vénen i comencem a xerrar amb ells després de la seva arribada al crit de: “Hola! Spania!”. La veritat és que són molt simpàtics (de moment poca queixa tenim dels alemanys en quant a que sempre han sigut molt “majos” amb nosaltres i especialment bé podem parlar dels bavaresos i dels de Baden-Würtemberg, justament d'on eren aquests) i valents per l'edat que tenen, ja que anar en moto amb el fred que fa per aquelles latituds és digne d'admirar.



Després visitem els famosos gravats, patrimoni de la humanitat per la UNESCO. El preu és d'uns 10 € (85 NOK), però la veritat és que val la pena, tot i que també s'ha de dir que si algú no ho vol pagar, els noruegs no s'han esforçat en fer difícil l'accés.


El conjunt és impressionant, els gravats, de diferents fases (entre 2000 i 6000 anys d'antiguitat) es reparteixen al llarg d'un camí que es va seguint on hi ha diferents parades on es poden observar els plafons amb multitud de figures gravades en la pedra, des de persones, animals, vaixells, etc. La informació que et faciliten en comprar l'entrada és molt completa i està disponible en diversos idiomes, inclòs el castellà. L'entorn on es troben les pintures és també molt maco i és una visita molt recomanable.

Després de la visita a Alta continuem cap a Nordkapp.


El camí només, ja val la pena. Hem de conduir llarga estona entre la pluja i la boira, el que s'anomena la broma polar, que es veu caure des dels penya-segats i que està per sobre o sota teu segons l'alçada per on va la carretera. Hi ha moments que sembla que la carretera et porta als núvols i un cop allà s'esborra. Després de la quilometrada entre la boira, hi ha un element que es divisa clarament: el peatge del túnel. Nordkapp està en una illa i hi ha un túnel d'uns 8 km que passa per sota el mar. I està molt bé, no seré jo qui digui que no, però... 192 NOK (això per un vehicle <6m + conductor + 1 passatger) d'anada i unes altres tantes de tornada em sembla en pelet excessiu... Són gairebé 50 €! No em puc reprimir de dir-li al caixer que és un robatori, tot i que no m'entengui i a la tornada li cantem: “Manos arriba, esto es un atraco”, amb tota la gràcia que la situació ens permet. Sembla que abans no devia ser tan car, perquè en un dels càmìngs on hi havia preus de peatges havíem vist 70 NOK i els preus de la resta de peatges eren força semblants als que vam pagar. Potser hi havia gent que no “entrava” a Nordkapp i no pagava el peatge final i van decidir cobrar-s'ho en el peatge que sí paga tothom. En fi, uns lladres dels quals ens volem allunyar com abans.


Després de la sablada del peatge, arribem al colofó final, el súperpeatge contra el que ens va prevenir la dona holandesa la nit anterior. Uns 30 € (sentim la imprecisió, però efectivament no els paguem), per persona, a peu, en cotxe, en patinet o com vulguis. Aparquem en un “apartadero” que indica que no s'hi pot estar més de 15 min i ens fem allà mateix les fotos. De qualsevol manera, amb la boira abaix del penya-segat és impossible que es vegi clarament la baixada i pujada del sol i això s'està omplint de gent i autocars, convertint l'experiència en una turistada de categoria. Hi ha una noia pul·lulant per allà, animant-te a entrar i pagar i amb uns espanyols que van en una furgo i intenten colar-se a peu li serveix per fer-los pagar la tarifa infantil, però nosaltres no queiem. Els de la furgo surten o són convidats a sortir molt ràpid, tot s'ha de dir, potser pel follon que estan muntant, tot cridant: “Go away! Go away!”, per prevenir a la gent.


De qualsevol manera, la fita del nostre viatge està assolida i immortalitzada en foto i al nostre cervell. Sempre ens en recordarem del dia que vam estar a l'extrem de l'Europa continental i més val, perquè veig difícil que, conscientment, torni a pujar fins allà i a pagar els seus estimats peatges.

 A partir d'aquí, el que queda és baixar. Hem decidit fermament que el tema del càmping amb la tenda, oblidat amb el temps que fa, per passar una nit encara pitjor que l'anterior, de manera que continuem conduint fins a sortir del país i arribar a Finlàndia.


Els rens i els alces ens donen la benvinguda en aquelles terres i parem sobre quarts de tres de la matinada a dormir en un àrea finlandesa infestada de mosquits, els nostres propers companys de viatge.